Portaveu del grup municipal del PSM d'Inca. Candidat del PSM-IniciativaVerds - Inca a les eleccions municipals de 2011. Membre de l'Executiva i del CDP del PSM-Entesa Nacionalista.

Menu:

Entrades recents

Categories

General [144]


Enllaços

General


Sindicació

RSS 0.90
RSS 1.0
RSS 2.0
Atom 0.3


Maquetació:

Pau Genestra

LA FILLA DE L'AMBAIXADOR

antonirodriguez | 21 Maig, 2013 19:01

            Sense saber com, el rumor de què la nova veïna era filla d'un ex ambaixador espanyol a París es va estendre com una reguera de pólvora pel poble. Mai se'm va ocórrer posar-ho en dubte.

            Havia arribat amb la tardor, invertint el flux migratori al qual els habitants del port estàvem avesats, per a treballar a l’escola. Però, malgrat la seva professió, mestre, per a la gent del poble, ella seria, sobretot, "la filla de l'ambaixador". I amb aquest sobrenom la vam conèixer arreu mentre va viure entre nosaltres, sense que ella fes res, que jo sàpiga, per desmentir-ho.

            Deixant de banda la seva feina, de la vida personal els veïns just sabíem que era casada amb un mariner, el qual gairebé sempre era absent.

            Les primeres imatges que guardo d'ella són les d'una dona fràgil, de mirada tendre i el posat tranquil. Recordo que el que em va cridar més l'atenció en veure-la per primer cop va ser el seu somriure franc.

            La presència de la dona per casa meva aviat es convertí en un fet diari. Venia per l'establiment, una petita llibreria de la qual puc malviure però que em deixa, a l'hivern, moltes hores buides per dedicar-me a llegir i a allò que més m'agrada: escriure. Jo li recomanava la lectura de tal llibre o tal autor i ella, per compartir conversa, acabà per contar-me la seva vida. Tot semblava encaixar segons la versió popular. Nascuda a París, filla d'espanyols, amb molt de món a sobre, s'havia llicenciat en filologia castellana a la universitat de Salamanca, una ciutat gèlida. Hi havia passat tant fred mentre estudiava que decidí que el seu primer destí seria un indret on la calor fos abassegadora. Va marxar a ultramar.

            Algú li havia dit que arribant a les illes Canàries entre els mesos de setembre i novembre, temporada en que els vaixells de vela salpen rumb a l'altre cantó de l'Atlàntic aprofitant el buf dels alisis, ho tindria fàcil per trobar un vaixell que la portés de franc, sempre que estigués disposada a treballar en les tasques del vaixell els cinc mil quilòmetres que separen les Illes Canàries del mar del Carib. Si partia a principis de setembre arribaria a punt per a l'inici del curs.

            Dona de terra endins, mai havia navegat fins llavors, però les ànsies d'aventura l’empenyien a cercar en el desconegut, descobrir sobre la pell les sensacions fins llavors només intuïdes durant la lectura de llibres de viatges que l'havien portada a través dels mars fins a mil ports imaginaris, convertida en l'amant d'un capità corsari de l'illa de les Tortugues.

            I s'embarcà. Va enrolar-se com a tripulant gràcies a un jove mariner a qui havia conegut la nit anterior mentre voltava per les tavernes del port cercant qui haguera de menester un grumet, una cuinera o tan sols algú per a netejar la coberta de la nau. L'objectiu primordial era embarcar-se. Partir.

            A trenc d'alba es trobava disposada a peu d'escaleta, tal i com havia quedat amb el mariner, el mateix mariner que més tard havia de convertir-se en el seu particular capità pirata i amb qui s'havia de casar en una vella capella a l'illa de Martinica, per a accedir a bord de la goleta que havia de portar-la mar enllà.

            Allà van viure i navegar durant uns mesos. Ell treballava contractat per americans que descansaven en aquells indrets, i ella ho feia en una escola, vell edifici colonial, de Fort-de-France.

            Acabat el curs, tocava l'hora del retorn i decidiren anar a parar a una illa de la Mediterrània. El sol, la mar. Els havien parlat de Mallorca i hi posaren rumb. Per a ell trobar feina no fou difícil. Ella aconseguí destí a escola del poble.

            Dos hiverns durà la felicitat. Ara, al tercer any de casats, ambdós han desaparegut de la meva vida. Ell va morir fa poc en un desafortunat accident d'automòbil. Ella no aguantà el dolor i, afligida, partí sense revelar-me quin rumb prenia. Poc abans de marxar em confessà el que la gent donava per fet, que ella no era filla de cap ambaixador, que el seus pares emigraren a França anys enrere i que allà havia nascut ella. Què sabia com l'anomenava la gent i que li havia caigut en gràcia. Per això mateix mai s'havia preocupat de desmentir-ho. No feia mal a ningú i, en un cert sentit, l'afalagava. No vaig entendre per què m'ho explicava fins que va desaparèixer. No em va voler deixar una mentida d'ella. Tampoc jo vaig deixar de dir-li que amb el temps m'he n'havia enamorat, que amb les seves visites, gairebé diàries, m'havia impregnant del seu cos. Veritat per veritat, la meva va ésser més sagnant.

Categoria: General. Comentaris: (0). Retroenllašos:(0). Enllaš permanent
Comentari anterior »

Comentaris

Publica el teu comentari